Entre el cel i la terra

Avui m’han enviat un text força interessant. És evident que es tracta d’una broma o acudit, però reflecteix prou bé un cert sentiment que cada vegada està mes estès entre ses persones que viuen en es costat correcte de la llei, i que moltes vegades es veuen perjudicats per es propi sistema legal que l’ha de defensar davant sa delinqüència.

Com denunciar un robatori a ESPANYA

Jo tinc un somni lleuger i una nit vaig notar que havia algú rondant pel jardí de la meva casa. Em vaig aixecar silenciosament i em vaig quedar escoltant lleus sorolls que venien de fora, fins que vaig veure una silueta a través de la finestra del bany. Com la meva casa és molt segura, amb proteccions en les finestres, tancaments interns en les portes, gos assassí, una reixa semblant a la qual té la gàbia dels lleons en el zoològic (amb ferros i punxeguts filferros de pues), no em vaig preocupar massa, però estava clar que no anava a deixar al lladre aquí contemplant-lo tranquil•lament. Vaig cridar a la policia i vaig informar la situació i vaig donar la meva adreça. Em van preguntar si el lladre estava armat; de quin calibre era l’arma; si estava sol o acompanyat o si ja estava dintre de la casa. Vaig aclarir que no sabia i em van dir que no havia cap patrulla prop per a ajudar, però que enviarien algú en el moment que fora possible. Que si passava res mes que tornés a cridar... Un minut després vaig cridar novament i vaig dir amb veu calmada: “Hola! fa una estona vaig cridar perquè havia algú en el meu jardí. No hi ha necessitat que es donin pressa. Jo ja vaig matar al tipus amb un tir d’escopeta calibre 12 que tinc guardada per a aquestes situacions. I el tir l’hi vaig pegar en el cap. Li vaig volar els sessos amb la bala i ara estan espargits pel jardí!...”Passats menys de tres minuts, havia en el meu carrer: 5 patrulles de la policia, agents dels GEOS, un helicòpter, 2 unitats de Bombers, el Defensor del Poble, el representant de Protecció Civil , 2 ambulàncies, un equip de reporters de TV, fotògrafs de la Primera, Segona, Tercera, Quarta i Les Últimes Notícies, un fiscal del Ministeri Públic, 1 diputat, 2 regidors i un grup dels drets humans, que no es perdrien això per res del món. El lladre mirava tot amb cara de sorpresa. Pel gran desplegament de forces hagué d’haver pensat que era la casa d’en Zapatero o d’altre personatge polític de gran influència. Enmig del tumult, un tinent es va aproximar i em va dir: "Pensava que havia dit que havia matat al lladre". Jo li vaig contestar "Pensava que m’havien dit que no havia ningú disponible..."

Idò si. Ja està fet. Ahir varem actuar a Canal 4 tv. Varem obrir es programa just desprès de sa capçalera amb sa Jota des Vermar. Nirvis per es control des temps, dificultats d’afinació, no crec que resultà d’allò millor del tot. Però no seré jo qui faci una crítica perquè no som es mes indicat. Ja n’hi haurà que seran a temps de posar sa seva, com sempre passa per tot. Mes tard varen fer una mica d’entrevista a n’es president, es director musical i es luthier. A n’aquest darrer ja l’hi havien fet un reportatge la setmana passada. I a continuació sonarem Sa Calera. Crec que va quedar mes que digne. Una experiència bonica i agradable. Tinc sort de pertànyer a n’aquest grup. Per altra banda és molt curiós veure com es fa un programa de varietats a sa televisió per dintre. Estàs per darrera de tot i tens un perspectiva molt mes ample que el que es veu per sa “tele” com és evident. Ens varem convidar a menjar ensaïmada amb aigua mineral. No és un “catering” com per mollar coets, però és mes casolà. Qualcú ho va completar amb una xocolata desfeta de la màquina de cafè. No m’importaria repetir aquesta història qualque vegada mes.

Avui actuem per sa “tele”. Es programa Nit de Bauxa ens ha convidat per avui a la nit. No sé quantes cançons sonarem, perquè això de sa “tele” és complicat i sempre van amb es temps molt just. Tot això em fa mirar enrere i pensar com punyetes he arribat aquí. Quan vaig començar a sonar xeremies, només volia aprendre i gaudir de fer música amb aquest instrument sense pensar que quelcom podria escoltar-me. Ni tan sols pensava en formar part de cap colla o grup. Temps després vaig començar a assajar amb es grup, per anar millorant i ampliant repertori i seguir gaudint de sonar. El que me convidessin a formar part des grup de manera oficial va sortir d’una forma natural i ho vaig fer encantat i fins i tot una mica espantat. L’experiència és molt satisfactòria i cada dia ho passo millor. Ja veurem com queda sa feta d’avui.

Aquesta post-setmana santa he aprofitat per anar de viatge amb sa família per terres gaditanes. És un gust viatjar per Espanya quan per aquí tenim vacances i per allà no. No trobes embossos per en lloc i pots fer visites turístiques amb mes calma. En els restaurants també et tracten millor. Dues coses que m’han sorprès: Per una banda que hagi tant de verd. No se perquè me pensava que seria una terra mes seca (pot ser per sa proximitat amb Africa). Però no, realment hi havia molt de verd. L’altra cosa la quantitat de vaques. Vaja que en qualque moment semblava que estàvem per Astúries. Des de Algeciras varem veure el “Peñón de Gibraltar” i des de Tarifa poguérem contemplar les costes d’Africa, tan a prop i tan lluny a la vegada. Tarifa la ciutat de “los dos mares: la mare que parió al viento de poniente y la mare que parió al viento de levante”. Me va fer riure quan ho vaig llegir a la guia. Realment bufava fort. Zahara de los Atunes, em va defraudar una mica. Molta gent me va dir que hi anàs, que valia la pena. Bé, una platja molt grossa i llarga i res mes. Una murada d’un antic castell i la resta sembla molt turístic. Destacar la visita a la bodega de Pedro Romero a Sanlúcar de Barrameda. Tastar el vi “manzanilla” després d’una bona explicació de com es fa, te deixa molt bon gust a sa boca. I si desprès t’en vas a dinar a Casa Bigote (platja de Bajoguia), pots gaudir de plats de peix molt ben elaborats i a un preu molt raonable mentre admires el Coto de Doñana a l’altre part de la desembocadura del riu Guadalquivir. Si qualque vegada aneu a fer la ruta de “los pueblos blancos” i vos agafa l’hora de dinar al poblet de “El Gastor” heu de dinar a un restaurant que es diu “los Cuñados”. Molt bon menjar a un preu de 8 euros el menú. Per cert aquest poble és conegut per un instrument únic: la “gaita gastoreña”. Si seguim parlant de menjar i arribeu a Medina Sidonia, cerqueu el restaurant “Venta Candela” a la forana, carretera cap a Vejer. I no deixeu de menjar “pescaito frito”. Sense sortir de Cádiz: a la “Freiduria las Flores I y II”, a la plaça de las flores (casc antic) o al carrer Brasil (part moderna). Altres visites que valen la pena: Runes de Baelo Claudia a Bolonia, El casc antic de Cadiz: Catedral, Teatre romà, “Casa del Obispo” i una curiositat: la “Torre Tavira” amb la seva càmera fosca.

El novembre de 2006 vaig anar a veure sa trobada de xeremiers a Sa Pobla. Com sempre vaig disfrutar d'escoltar com sonaven les xeremies i els flabiols. Em vaig repetir, com ja havia fet altres vegades, que qualque dia havia d'aprendre a sonar aquest instrument. Em vaig acostar a una de les paradetes dels luthiers per veure els preus i quasi em fan tremolar. També vaig veure un anunci de l'inici del curs de l'Escola de Xeremies de Palma i gràcies a la caparrudessa de sa meva dona vaig acabar preinscrit a la setmana seguent. Jo estava passant per un moment una mica crític a la meva vida i descubrir la música de les xeremies juntament amb els elementals coneixements musicals que vaig haver de reforçar, i amb molt d’entusiasme i pràctica m’han permés disfrutar i anar superant poc a poc sa meva crisi personal. Després, amb el canvi de govern a l’Ajuntament de Palma, L’Escola de Xeremies no va tornar iniciar el curs. Em vaig quedar una mica orfe. Després vaig tenir la sort de conéixer una de les millors bandes de Xeremiers de Mallorca que em varen convidar a anar assajar amb ells. Mesos després i seguint perfeccionant amb classes particulars i ampliant el repertori del assajos, em varen convidar a formar part de la banda. I aquí som ara. Me queda molt per aprendre, però m’encanta anar perfeccionant cada dia mes la meva tècnica i el meu repertori. Se que això no acabarà mai i esper que me pugui acompanyar durant molt de temps.

Caminant pel món arribes a llocs coneguts per camins que no tenies ni idea que existissin. Pot ser que el camí els fessis tu mentre caminaves, com deia el vell poeta.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Juliol 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30	31

• Ball de Caparrots
• Petits moments de felicitat
• Dilema moral de dilluns
• “Hynkultur-ha”
• Maleïdes obres
• Indefensió amb Humor
• Dit i fet
• ACTUACIÓ A CANAL 4 TV
• Setmana viatgera per Cádiz
• Com vaig arribar al món de les xeremies

• General [12]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom