Entre el cel i la terra

Hem d’insistir a ajudar a algú que de forma reiterada no permet que se li ajudi? Avui dilluns m’he aixecat amb aquesta espècie de dilema moral.

Quan pretens tirar-li una mà a algú i t’ofereixes per a això, però aquest algú et rebutja, fins a quin punt pots o has d’insistir? No és fàcil desentendre’s si es tracta d’algun a qui vols de debò. Potser aquesta relació d’afecte que t’uneix a aquesta persona és la que marca el criteri de fins a on pots arribar. És més fàcil desistir quan els vincles emocionals i afectius no són tan profunds. Et costa menys mirar cap a altre costat i seguir amb els teus propis problemes. Però quan el vincle de la relació és important, no pots deixar de sentir-te implicat de forma més directa o intensa i es fa inevitable el fet d’assumir responsabilitats de forma indirecta. No obstant això l’esforç d’aconseguir que la persona necessitada d’ajuda admeti aquest fet pot resultar més esgotador que fins i tot els propis esforços per contribuir a resoldre el problema en qüestió.

L’equilibri hauria d’estar a trobar el punt just que ens permeti no sofrir per responsabilitats alienes i alhora tenir el convenciment que estem aportant l’esforç que requereix l’ocasió. Oferir-se de forma sincera i honesta així com romandre disponible per a la persona necessitada.

Vaja dilluns!

En quin país vivim? Quan un grup de Diputats riuen en el Congrés quan escolten la paraula “insacular”. Després escolto en un programa de ràdio que s’estan qüestionant si tal paraula existeix. A quin nivell arriba la incultura? Almenys dissimula i comprova-la abans de posar-te en evidència en una emissió en directe.

I el trist és que no és la primera vegada. En massa ocasions he hagut d’escoltar mostres d’ignorància semblants en diferents àmbits d’això que podríem anomenar Cultura. Record una promoció d’un programa de ràdio en el qual emeten un fragment d’una emissió anterior repetint sempre el mateix. En ell es deia jocosament que “Sant Pere per tres mentides es va tallar una orella…”.

Ni Sant Pere va dir tres mentides, ni es va tallar cap orella. Qui tingui un mínim coneixement, no tant religiós, com de cultura general recordarà que Sant Pere va negar a Jesucrist quan una vegada capturat aquest se li va preguntar si era un dels seus acompanyants. Encara podríem admetre això com mentides (ho va negar tres vegades abans que cantés el gall). Però l’episodi de tallar-se l’orella, això si que no. Sant Pere no es va tallar la seva orella, sinó que la hi va arrabassar d’un tall a un dels soldats romans que van anar a capturar a Jesús en l’hort de les oliveres, la fatídica nit que va “ser detingut”. Orella que va ser miraculosament restituïda al seu lloc pel propi Jesús.

Però clar, potser el que li passava a “l’humorista” radiofònic és que tenia un excés de cultura i se li regirava tot en el seu col•lapsat cervell confonent a Sant Pere amb el famós pintor Vincent Van Gogh. Aquest artista sí que es va tallar una orella, però per altres motius…

Reformar una casa i tornar-se boig hauria d’estar en la mateixa categoria de circumstàncies vitals. És del tot impossible coordinar el treball de diferents professionals acostumats a realitzar les seves activitats de forma autònoma. Qualsevol que s’hagi ficat en reformes a casa seva em comprendrà a la perfecció. Cal posar d’acord al paleta amb el fuster de l’alumini, l’electricista, el lampista, el fuster de fusta, l’instal•lador de l’aire condicionat, el guixaire, el enrajolador… etc. Tota un rest de professionals que han d’actuar uns a continuació d’uns altres o uns al la vegada que uns altres. I lluita tu per que ho aconsegueixin.

Si un pressupost té el perill de sobrepassar-se, imagina’t quan has de bregar amb una pila de pressupostos, amenaçant-te tots ells amb anar-se més enllà de l’inicialment calculat.

Si em permets un consell, et diré que si has de enrajolar més d’un bany i dubtes entre triar rajoles distintes per a cadascun d’ells, i aquestes rajoles són molt semblats dintre d’una mateixa gamma. NO HO DUBTIS! Posa les mateixes rajoles en tots els banys. Si damunt poses una combinació de dos tipus en cada bany, multipliques les possibilitats d’error. I creï’m quan et dic que si existeix la possibilitat d’equivocar-se, s’equivocaran.

No vull ni ficar-me amb el tema de la llicència d’obres. Tots els ajuntaments pequen del mateix. Tu la demanes, però això no significa que et vagi a ser concedida en un termini raonable de temps. Algú em va dir que als dos mesos pots iniciar les obres sol•licitades, per entendre que es concedeixen per silenci administratiu.

I tampoc vull entrar en el tema d’haver d’obtenir la cèdula d’habitabilitat d’un habitatge antic. Altra odissea completa. En fi! Per a reformar una casa, cal tenir més paciència que diners.

Avui m’han enviat un text força interessant. És evident que es tracta d’una broma o acudit, però reflecteix prou bé un cert sentiment que cada vegada està mes estès entre ses persones que viuen en es costat correcte de la llei, i que moltes vegades es veuen perjudicats per es propi sistema legal que l’ha de defensar davant sa delinqüència.

Com denunciar un robatori a ESPANYA

Jo tinc un somni lleuger i una nit vaig notar que havia algú rondant pel jardí de la meva casa. Em vaig aixecar silenciosament i em vaig quedar escoltant lleus sorolls que venien de fora, fins que vaig veure una silueta a través de la finestra del bany. Com la meva casa és molt segura, amb proteccions en les finestres, tancaments interns en les portes, gos assassí, una reixa semblant a la qual té la gàbia dels lleons en el zoològic (amb ferros i punxeguts filferros de pues), no em vaig preocupar massa, però estava clar que no anava a deixar al lladre aquí contemplant-lo tranquil•lament. Vaig cridar a la policia i vaig informar la situació i vaig donar la meva adreça. Em van preguntar si el lladre estava armat; de quin calibre era l’arma; si estava sol o acompanyat o si ja estava dintre de la casa. Vaig aclarir que no sabia i em van dir que no havia cap patrulla prop per a ajudar, però que enviarien algú en el moment que fora possible. Que si passava res mes que tornés a cridar... Un minut després vaig cridar novament i vaig dir amb veu calmada: “Hola! fa una estona vaig cridar perquè havia algú en el meu jardí. No hi ha necessitat que es donin pressa. Jo ja vaig matar al tipus amb un tir d’escopeta calibre 12 que tinc guardada per a aquestes situacions. I el tir l’hi vaig pegar en el cap. Li vaig volar els sessos amb la bala i ara estan espargits pel jardí!...”Passats menys de tres minuts, havia en el meu carrer: 5 patrulles de la policia, agents dels GEOS, un helicòpter, 2 unitats de Bombers, el Defensor del Poble, el representant de Protecció Civil , 2 ambulàncies, un equip de reporters de TV, fotògrafs de la Primera, Segona, Tercera, Quarta i Les Últimes Notícies, un fiscal del Ministeri Públic, 1 diputat, 2 regidors i un grup dels drets humans, que no es perdrien això per res del món. El lladre mirava tot amb cara de sorpresa. Pel gran desplegament de forces hagué d’haver pensat que era la casa d’en Zapatero o d’altre personatge polític de gran influència. Enmig del tumult, un tinent es va aproximar i em va dir: "Pensava que havia dit que havia matat al lladre". Jo li vaig contestar "Pensava que m’havien dit que no havia ningú disponible..."

Idò si. Ja està fet. Ahir varem actuar a Canal 4 tv. Varem obrir es programa just desprès de sa capçalera amb sa Jota des Vermar. Nirvis per es control des temps, dificultats d’afinació, no crec que resultà d’allò millor del tot. Però no seré jo qui faci una crítica perquè no som es mes indicat. Ja n’hi haurà que seran a temps de posar sa seva, com sempre passa per tot. Mes tard varen fer una mica d’entrevista a n’es president, es director musical i es luthier. A n’aquest darrer ja l’hi havien fet un reportatge la setmana passada. I a continuació sonarem Sa Calera. Crec que va quedar mes que digne. Una experiència bonica i agradable. Tinc sort de pertànyer a n’aquest grup. Per altra banda és molt curiós veure com es fa un programa de varietats a sa televisió per dintre. Estàs per darrera de tot i tens un perspectiva molt mes ample que el que es veu per sa “tele” com és evident. Ens varem convidar a menjar ensaïmada amb aigua mineral. No és un “catering” com per mollar coets, però és mes casolà. Qualcú ho va completar amb una xocolata desfeta de la màquina de cafè. No m’importaria repetir aquesta història qualque vegada mes.

Caminant pel món arribes a llocs coneguts per camins que no tenies ni idea que existissin. Pot ser que el camí els fessis tu mentre caminaves, com deia el vell poeta.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Abril 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30

• Ball de Caparrots
• Petits moments de felicitat
• Dilema moral de dilluns
• “Hynkultur-ha”
• Maleïdes obres
• Indefensió amb Humor
• Dit i fet
• ACTUACIÓ A CANAL 4 TV
• Setmana viatgera per Cádiz
• Com vaig arribar al món de les xeremies

• General [12]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom